Intro
Tot bé amb la gent gran
a Begues? Potser no tant. Ara (pocs mesos abans d’eleccions municipals) es vol (re) construïr un Centre per la Gent Gran. D’entrada, ens sembla perfecte i del tot necessari. Però el com ens sembla perillós.
En una galaxia no gaire llunyana…
Resulta que ja fa 10 anys que aquest projecte està pensat. Un 66,5% (ara que es parla de percentatges democràtics) de les regidores i regidors de llavors (inclosa l’actual Alcaldessa) van estar d’acord amb el projecte. Però no es va fer. Per què?
El Govern de la Generalitat (Artur Mas) en va retirar la subvenció, igual que ho va fer amb molts projectes i serveis socials en el que va ser la primera i pionera onada de retallades socials de l’estat espanyol.
«No money»
Han passat 10 anys. On estan aquests diners? Què ha fet el govern municipal per recuperar-los? Res, perquè pensen pagar el Centre exclusivament amb diners
municipals. I amb els dels bancs: un préstec de
4 milions d’euros. Potser hagués estat millor demanar i reclamar les subvencions que ja estaven acordades.
Portes giratòries a Begues?
Qui gestionarà el servei? Una empresa. Quina empresa? Una que es diu SUMAR. Què li passa a aquesta empresa? Que està dirigida per polítics que són càrrecs o ex càrrecs de CiU i del PDCAT. No ens agraden aquestes sumes! L’Ajuntament es fa accionista de l’empresa i ja està feta la trampa: com que l’Ajuntament és copropietària de l’empresa ja no cal fer un concurs públic on altres empreses puguin optar a gestionar el servei. Lleig. I antiquat. I molt poc democràtic.
Què diu la gent gran?
S’ha fet un veritable procés de participació on tothom, especialment la gent gran, hi hagi pogut participar? NS/NC.
«The End»
Parlem de persones que necessiten aquest servei, no d’una oportunitat per a fer negocis. Aquí estem a la vostra disposició i amb les nostres eines per a fer tot el possible per garantir que la gestió del projecte es faci de forma democràtica i transparent. Si cal, estudiarem els mecanismes legals que siguin necessaris.
«Tengo 83 años, me gusta el heavy, el ró y las sevillanas. Y Miguel Ríos y Ramoncín y Obú y los Leño. Todos, todos pa mí». El foco de luz ilumina a la abuela Ángeles mientras se dirige a la cámara que la graba en la entrada de la sala Canciller. En su voz aguda se mezcla el acento sevillano con los sonidos flojos de una boca en demolición. Al fondo se escucha el murmullo de un concierto. Su peinado de domingo y los pendientes largos color cobre hacen un extraño contraste con la camiseta amarillo pollito que lleva puesta, donde luce el logo del programa radiofónico de música heavy Discocross. Detrás de ella, varios jóvenes con chupas de cuero la miran sin poder ocultar una sonrisa.
Ángeles Rodríguez Hidalgo quiso echarle una carrera al siglo XX. Nacida en Argentina en enero de 1900 y criada en Sevilla, se casó en la capital hispalense a los 23 años. Con 41 y madre de cinco hijos, la tuberculosis la dejó viuda en mitad de un Madrid que se caía a pedazos. Allí sobrevivió trabajando, primero como asistenta y después en la Caja Postal. A comienzos de los años 70, convertida ya en abuela, todo parecía indicar que su vejez transcurriría al ritmo pausado de las agujas de ganchillo y los paseos dominicales bajo el sol. Pero todo cambió cuando uno de sus nietos la llevó a un concierto de heavy metal.
Llegeix l’article sencer a:
https://www.yorokobu.es/abuela-rockera/